TJUE I IRPH, MÉS DUBTES QUE RESPOSTES

El TSJUE ha dictat sentència aquest 3 de març de 2020 resolent una qüestió prejudicial presentada pel Jutjat de Primera Instància 38 de Barcelona, però com veurem ha deixat tantes preguntes com respostes ha donat.

És anul·lable la clàusula hipotecària referida al IRPH?

Recorda el tribunal que malgrat la llibertat de contractació, quan una de les parts és un consumidor el professional (en aquest cas una entitat de crèdit) ha d’assegurar-se que el particular comprèn plenament el que contracta. En base a llei, aquesta plena comprensió (anomenada control l’abusivitat) té una doble vessant:

1) Que la clàusula estigui redactada de forma clara i comprensible

2) Que el consumidor haig entès plenament les repercussions econòmiques que tindrà en el seu patrimoni aquell contracte

El Tribunal Suprem entenia que aquesta clàusula no es podia revisar ja que la pròpia llei de consumidors estableix que només pot revisar el contingut dels contractes, però no el contingut de les lleis. i aquest contractes hipotecaris el que fan és incorporar un índex legal, redactat i publicat al BOE, i per tant, referir-se a un índex legal, aquest no és revisable. Encara que la clàusula pot ser examinada, no es pot examinar l’índex.

En aquest sentit el TJUE desautoritza totalment al TS, i RECONEIX que en el cas de la clàusula del IRPH ( IRPH Caixes, en aquesta qüestió jurídica) s’ha de sotmetre exactament al mateix control de transparència que les clàusules sòl encara que es refereixi a un índex legal. Així doncs s'haurà de veure cas per cas si:

1.- La clàusula està ben redactada i és clara i si la redacció de com es calcula l’índex és comprensible. Diu el TJUE que en aquest cas, la definició del càlcul és el que estableix la normativa, que està redactada de forma simple i clara.

2.- Respecte de la seva comprensibilitat: el tribunal incideix especialment en que cal fer comprensible al consumidor no només el mètode de càlcul, si no també el seu comportament en el mercat i la seva evolució almenys els dos anys anteriors a la contractació, tal i com obliga la llei. Només així el consumidor pot estimar la quantitat de diners que li representa en el transcurs de la hipoteca, i pot comprar-ho amb altres índexs (Mibor, Euribor, etc) també oficials, i també variables, de manera que pot triar quin és el que millor s’ajusta a les seves possibilitats econòmiques.

A la pràctica veiem que aquesta informació no es va donar mai al consumidor. Per tant, en la pràctica totalitat els casos, el consumidor tenia la informació per fer una bona tria. Es a dir, que en la immersa majoria dels casos, la clàusula és nul·la.

Quina és la conseqüència de la nul·litat de la clàusula?

Aquest és el punt més problemàtic de la sentència donat que deixa molts interrogants per respondre.

La llei ens diu que al ser nul·la, ha de ser expulsada (esborrada) del contracte, sense possibilitat de ser modificada o substituïda. Si és una clàusula accessòria del contracte no hi ha problema, però què passa si és una clàusula essencial sense la qual el contracte no pot subsistir? En principi el contracte ha de ser anul·lat (ja que no té motiu de seguir existint), ex art 1303 del Código Civil (= els contractants s’han de restituir les coses objectes del contracte) i donat que és un crèdit hipotecari, suposa que la entitat bancària o de crèdit ens tornarà tot el que ens ha cobrat, i el consumidor haurà de retornar tots els diners del préstec. Aquesta situació tant radical pot perjudicar seriosament al consumidor, per tant, queda en mans d’aquest decidir si vol la nul·litat del contracte o en vol la integració, és a dir, si accepta que aquest buit que ha quedat al contracte sigui substituït per la llei.

El TJUE no determina si hem de considerar aquesta clàusula com a essencial per a la subsistència del contracte. Per tant, ens hem de preguntar si pot existir un contracte sense interès. L’article 314 del Codi de Comerç ens diu que normalment s’entén que un préstec no té interès, a no ser que es pacti una altre cosa. Així doncs, el contracte hauria de subsistir sense que existís cap interès, és a dir, 0. Però el Tribunal Suprem ja ha deixat entreveure que la remuneració té dues funcions: cobrir les despeses de la gestió del préstec i, en el seu cas, que el prestamista obtingui beneficis. No seria estrany que indiqués que la entitat mai hauria prestat diners si ha de ser a interès 0, i per tant al ser essencial, o s’anul·la tot el contracte, o s’integra.

Quin seria en el seu cas l’índex que hauríem d’aplicar en lloc del IRPH Caixes? Malgrat aquesta pregunta es formula a la qüestió prejudicial, el TJUE no respon. Hi ha la possibilitat que haguem d’aplicar el que diu el propi contracte. En alguns casos està previst l’Euríbor. Ara bé, pot ser que el Tribunal Suprem opti per la substitució que preveu la normativa, que ens du a IRPH Entidades, que a efectes pràctics, és pràcticament idèntic en el seu comportament i quantia al de IRPH Caixes.

Per això no es pot donar una resposta general a si val la pena reclamar judicialment en aquests moments per IRPH Caixes i cal un estudi individual de cada cas.